LES ROSES FRANQUES (En el centenario de Joan Maragall)



LES ROSES FRANQUES

He vist unes roses – d’un vermell pujat,
D’un vermell negrós, - d’un vermell morat.
Penjaven grontxan-se – del mur d’un jardí:
Ningú les pot heure, - no es poden collir.
Són les roses lliures – de la servitud:
Són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s’abasten – ni de dalt estant:
El gipó ni el gerro – no s’en gaudiran.
Brillar al sol veuran-les – des de lluny la gent,
Donaran la flaire – al bon grat del vent;
Mes cap mà atrevida – les apomarà
Ni alenada humana – les mustigarà.
No com les flors altres, - són de qui les vol:
Són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida – gronxant-se i rient,
I abrusades se les emportarà el vent.

Joan Maragall

Este año, centenario de su muerte, se celebra el Año Maragall por eso he querido poner aquí  una poesia suya sobre esas rosas del jardín que nacen encaramadas en un lugar poco accesible y que van a mantener su libertad hasta que mustias, se las lleve el viento.

No he encontrado una traducción castellana de la poesia para adjuntarla a la original. La poesía siempre es difícil de traducir pero con el traductor de la página se puede hacer una idea de su sentido.